Durant la transició es va decidir que era fonamental crear
partits polítics forts que evités possibles riscos d'involució i per això,
calia mantenir una fèrria disciplina. Aquesta situació ara es podria canviar i
passar a triar els polítics mitjançant llistes obertes, de manera que els polítics hagin de ser lleials als seus electors i no a la direcció del seu partit. Però mentre això no canviï, els elegits han de ser lleials al seu
partit.
Això no té res a veure amb demanar llibertat de vot quan es tracta de
temes morals i/o religiosos. El tema de la votació del dia 16, era polític pur
i dur.
Vull expressar el meu desacord amb els crítics sobre la votació del 16 de
gener en el Parlament. En primer lloc vull aclarir que estic en desacord amb
els crítics (subjecte/a polític/a) i no amb les crítiques (acció de criticar). Sóc de l’opinió que qualsevol institució i per tant un partit polític com el
PSC, necessita que hi hagi discrepància, perquè és des de la discrepància i el
debat, com una institució pot millorar i avançar.
Cal afegir que la
discrepància no pot sobrepassar determinades línies vermelles: mai pot afavorir
a l'oponent i perjudicar la pròpia institució com està passant ara mateix al
PSC.
El meu desacord no està en les opinions que tenen els crítics, sinó en la
deslleialtat. Quan en un partit una àmplia majoria dels seus òrgans de govern
aprova uns acords (no em refereixo a un tema en concret, sinó en general)
sembla raonable que tots hagin de donar-li suport encara que no ens agradin,
especialment els càrrecs directius. No es pot ser militant d'un partit i
independent alhora.
L'exemple al que m'estic referint es produeix a UDC, que discrepa de CDC (de fet en el tema sobiranista està més
a prop del PSC que de CDC) tant en públic com en privat però
després per lleialtat vota igual que CDC.
Xavier Sandoval Carrillo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada