Paco García

Vaig neixer el 22 de març de 1966 a Giengen/Brenz, land de Baden Württemberg, República Federal d'Alemanya. Els meus pares eren andalusos, de la província de Huelva, expulsats de la seva terra per la fam de la posguerra. Tots dos eren de poblacions del nord miner de la província, el meu pare d'El Cerro de Andévalo i la meva mare de Nerva. Ell va emprendre un camí que el va portar a Marmolejo (Jaén) com a adjundant i camioner i des d'allà cap a Sallent, al Bages per treballar a les mines de potassa. Però finalment va emigrar a Alemanya per treballar a unes de les fàbriques més grans d'electrodomèstics de línia blanca de la multinacional Bosch, a Giengen. La meva mare va seguir l'itinerari de moltes dones d'aquella època i va començar a treballar molt jove al servei domèstic dels anglesos que dirigien les explotacions mineres de Río Tinto. D'allà va marxar a Sevilla, a servir als "señoritos" i més endavant cap a Barcelona, des d'on va marxar a Toulouse (Tolosa de Llenguadoc), sempre al servei domèstic. Allà va conèixer al meu pare per foto i carta (que era el Facebook de l'època) i es va traslladar a Giengen per casar-se i començar a treballar a la mateixa fàbrica de neveres, frigorífics i rentaplats.

Jo vaig ser conseqüència d'aquesta història rocambolesca de dos andalusos originaris de dos pobles que es troben separats per poc més de cinquanta kilòmetres, però que en realitat es van conèixer a miles de kilòmetres de casa seva.

A casa vaig viure des de molt petit l'ambient polític de l'emigració i també una miqueta de l'exili perquè al meu pare se li va despertar la consciència política a l'emigració i va militar activament en el Partit. A finals dels anys seixanta i a Alemanya, el partit era el PCE, que aglutinava a gran part dels espanyols que volien acabar amb el règim franquista. Malgrat que era molt petit, tinc molt vius els records d'algunes reunions/mitins/festes multitudinàries a Frankfurt i Brussel.les, on vaig còneixer a Santiago Carrillo, que va passar a saludar per totes les taules i va parlar uns minuts amb els meus pares; de la visita a un gran complex industrial amb el meu pare, que va repartir octavetes entre els obrers espanyols que vivien dins de la mateixa fàbrica; però també recordo les incomprensions d'altres emigrants sense consciència política i el temor quan veniem de vacances a veure la família a Sallent perquè no sabíem si el meu pare estaria o no controlat per la policia del règim.

Finalment, al setembre de 1976, desprès de la mort del general i l'inici de la transició, els meus pares van decidir tornar a Catalunya després de més de quinze anys a l'estranger, i ens vàrem establir a La Roca del Vallès, on el meu pare va trobar feina en una fàbrica d'objectes de regal i jo vaig canviar l'escola alemanya per l'espanyola, i la dualitat de llengües entre l'alemany i el castellà, pel castellà i el català, de manera que mai m'ha semblat estrany que en un lloc es pugui parlar més d'una llengua.

De l'escola a l'Institut Antoni Cumella de Granollers, i d'allà a la facultat d'història de la Universitat de Barcelona, on em vaig llicenciar l'any 1989. De seguida vaig començar a treballar al món editorial i aquest any cel.lebro les meves noces d'argent amb la professió d'editor, que mai he abandonat, malgrat que en alguns moments l'hagi compaginat amb altres activitats. A més de llicenciat en història tinc un posgrau en tècniques editorials i un posgrau en gestió de sistemes de documentació a l'empresa

He estat responsable de l'Arxiu Històric Municipal de La Roca del Vallès i he treballat al Servei d'Estudiants de la UB. Dins del món editorial he passat per empreses petites, grans i mitjanes: Edhasa, Círculo de Lectores, Plaza & Janés, Grupo Editorial Océano, Ediciones Minotauro (Grupo Planeta), Robinbook, RBA, Roca Editorial.

També tinc una àmplia experiència docent com a professor d'història de l'Església a IBSTE (Instituto Bíblico y Seminario Teológico de España) i al CFVBO (Centre de Formació Bíblica del Vallès Oriental), i com a professor de gestió de projectes editorials al Màster d'Edició d'Editrain-Universidad de Alcalá de Henares.

Tornant al meu pare i a la política, la tornada a Catalunya i la transició li van provocar una profunda crisi de consciència i mai es va arribar a explicar com un partit tan fort i (aparentment) unit com era el PCE dels anys setanta es va esmicolar en pocs anys fins quedar reduit a un partit marginal de l'esquerra, que quedava dominada pel PSOE. Aquesta situació va coincidir amb el despertar polític personal, que va estar molt influir pels meus estudis d'història i l'entrada en contacte amb les corrents del marxisme no dogmàtic de la historiografia anglesa, que em van obrir una perspectiva nova del pensament socialista que s'allunyava de la doctrina estalinista sense rebutjar l'herència de Marx.

A nivell pràctic, van ser un problema polític local (el govern municipal del PSC es va passar en bloc a CiU tres mesos abans de les eleccions municipals de 1991) i l'aparició d'un personatge trascendental (i molt desconegut) de la història de la restauració de la Generalitat, Romà Planas i Miró, el que em va impulsar a donar el pas definitiu de la teoria a la pràctica política. Romà i Salvador Illa em van convèncer per formar part de la candidatura del PSC de 1991 (vàrem quedar a l'oposició) i de 1995, moment que vàrem guanyar les eleccions i Romà va ser elegit alcalde del municipi. Desgraciadament, va morir tres mesos més tard i Salvador va haver d'ocupar el seu lloc. Jo vaig ser regidor els anys 1995 i 1996, quan vaig haver de renunciar al càrrec per motius professionals, però el 2011 vaig tornar a les llistes i actualment sóc regidor (a l'oposició) i secretari d'organització de l'agrupació local de La Roca.