Desastre electoral

Les eleccions europees a La Roca del Vallès han estat un reflexe fidel del que ha passat a Catalunya: ERC ha guanyat per primera vegada unes eleccions al municipi, superant per un estret marge a Convergència i Unió, que ha estat habitualment la formació guanyadora de les eleccions autonòmiques, mentre que el PSC lideraba amb claredat els comicis municipals i europeus. A les eleccions generals les victòries s'han repartit entre PSC i CiU segons el moment. Però ara el panorama electoral ha donat un tomb espectacular i la gran pregunta que ens plantegem tots és si aquest canvi del electorat tindrà una gran influència en les properes eleccions municipals, que haurien de ser el moment de l'inici de la recuperació del projecte socialista a Catalunya.

Segurament, la situació serà molt diferent en cadascun dels municipis de Catalunya. Però està clar que si al 2015 els ciutadans decideixen el seu vot en funció de les coordenades sobiranistes i no dels temes locals, podem perdre la majoria dels ajuntaments que governem en aquests moments. A La Roca, passaríem de 7 regidors a 2, i ERC passaria de 1 a 6. Un desastre, sobre tot, pel municipi perque més enllà de la idíl.lica independència que solucionarà tots els problemes per art de màgia, no tenen idees ni projectes ni equip.

Però hem de felicitar al moviment sobiranista (ERC, ANC, CUP i companyia) ho estan fent molt bé, han fixat una meta i tenen un full de ruta; i a més han tingut la sort de trobar-se amb un "tonto útil" com Artur Mas que els hi està fent la feina i la campanya, obnubilat en el seu paper mesiànic com a líder que porta el poble cap a la terra promesa.

I nosaltres ho estem fent molt malament. La meva experiència dins del PSC més enllà de l'agrupació i la política local és molt limitada, però després de veure el nivell intel.lectual i polític dels professors que han participat en el curs, em resulta molt difícil comprendre com és possible que el debat sobiranista hagi trobat al PSC, aparentment i públicament, sense propostes i sense idees, a remolc dels aconteixements i de l'estratègia del rival. Com és possible? On és l'estat major del partit que hauria de tenir la resposta i els plans fins i tot per les circumstàncies més peregrines? No existeix? O si existeix, no se li fa cas?

No tinc les respostes, però en aquestes circumstàncies s'ha de fer quelcom més que confessar el pecat i fer un acte de contrició, perque la penitència ja l'hem patit a les urnes. Tenim un problema de lideratge, però sobre tot tenim un problema de comunicació. El federalisme és la resposta al problema de les relacions entre Catalunya i Espanya, i des d'un punt de vista raonat i racional és perfectament lògic, sensat i possible, però no il.lusiona. La independència és una nebulosa que ningú vol definir però desperta la imaginació dels ciutadans i els hi dona esperances. Ells tenen un missatge sense contigut i nosaltres tenim el contingut però no hem articulat un missatge atractiu que poguem transmetre amb passió.

Hem de trobar la metàfora, l'aforisme o la paràbola que expliqui el federalisme sense necessitat de grans discursos i que apel.li a la raó però sobre tot als sentiments. Mentre no guanyem la batalla dels sentiments, no recuperarem la confiança del ciutadans. Hem de recuperar la utopia socialista de justícia, igualtat i solidaritat amb un missatge clar que ens apassioni i amb els qual poguem transmetre la nostra passió a la gent.