M’explicava un amic
les dificultats de mercat en les que es trobava tot havent constituït una pyme
de serveis tècnics en el sector energètic feia uns pocs mesos. Deia que no
havia inventat la Coca-Cola però pretenia guanyar-se la vida amb un model
d’empresa senzill i aplicant el millor servei al client.
Em comentava, com a
anècdota, que els primers dies d’aventura empresarial es va posar en contacte
amb ell un altre emprenedor, en aquest cas fabricant de maquinaria per a un procés
tècnic específic. Era un noi senzill, iniciant una projecte en forma de
maqueta, que buscava empreses col·laboradores per a poder oferir el seu
producte. Ambdós van estar comentant les dificultats per començar un projecte
emprenedor, tot i l’interés de les administracions per fomentar l’auto-ocupació.
Van passar els mesos
i el meu amic sobreviu amb dificultats amb petits encàrrecs. La setmana passada
va anar a una fira comercial del sector energètic específic, i després d’una
bona estona es va trobar amb el segon emprenedor en un stand comercial. Aquell
noi havia llogat aquell stand que costava uns 2000e/dia, amb els colors corporatius
de l’empresa, amb una maqueta del producte que comercialitza i fins i tot
portava una camisa amb el logo gravat de l’empresa.
- Bé, el que ha
passat és que la multinacional X, que té el monopoli dels servei energètic. M’ha
comprat part de l’empresa. Estic molt content perquè ara no m’hauré de
preocupar del màrqueting, ni del servei, només hauré de fabricar, que és el que
m’agrada.
De fet, em
comentava el meu amic que quasi el 75% de les empreses d’aquella fira eren proveïdors
de la mateix multinacional X.
Fins aquí l’anècdota.
La reflexió política de tot això és: de qui és la culpa que el meu amic quasi
no pugui mantenir l’empresa i, probablement, hagi de tancar aviat, mentre que
l’altre emprenedor probablement tingui el futur assegurat? La resposta és
clara, la culpa és de l’administració i dels nostres governants de dretes. I no
és perquè no inverteixi en projectes d’ajut a l’emprenedor (que tan s’omplen la
boca), que és el mateix dels dos casos.
És perquè l’ajut a l’emprenedor
s’ha d’abordar de manera transversal, des de molts vessants, essent necessàries
altres reformes de mercat.
Per exemple, que legalment
el servei energètic estigui concentrat en dos o tres empreses oligarques dificulta el creixement de noves
empreses pyme, que degut al seu menor cost estructural podrien ofertar millors
preus. Aquí te molt a dir la política de mercat dels nostres governants.
Un altre exemple. Antigament,
els departaments I+D universitaris estaven farcits de post-graduats que, un cop
finalitzada la seva tasca, sortien al mercat exterior, cap a tot tipus
d’empresa, fins i tot pymes. Aquestes tenien accés més directe a les noves
tecnologies de mercat.
Actualment, amb la
reducció de pressupost a la investigació, aquesta queda en mans de
multinacionals que inverteixen en els departaments universitaris. Fins i tot
aquestes empreses incorporen posteriorment als post-graduats dins les seves
empreses. És a dir, les noves tecnologies queden restringides a unes poques
mans que a més monopolitzen el mercat. En el foment de la recerca universitària
l’administració també té molt a dir.
Així doncs, abordar
la qüestió de l’auto-ocupació de manera unilateral, per molts recursos que hi
destinin els nostres governants conservadors, resulta errònia. Aquest és només
un nínxol més del model global de mercat que com a societat ens hauríem de
plantejar seriosament.
Daniel Meroño

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada