Hi ha dates que resulta molt difícil oblidar i moments que es recorden amb precisió. L'11-S era assegut al sofà de casa lligant els cordons de les sabates quan vaig encendre la tele i vaig veure en directe com el segon avió xocava contra la torre sud del World Trade Center. Estava a punt de sortir de casa amb la meva dona per anar al cine i em vaig indignar moltíssim perquè el locutor intentava negar el que havia vist tothom: un avió de passatgers acabava d'impactar contra l'edifici. No recordo quina pel.lícula vàrem veure, però tinc molt fresca la imatge de la torre, l'avió i l'explosió.
L'11 de març de 2004 era a Pamplona per participar en un seminari sobre premis literaris a la universitat de Navarra. Havia arribat el dia abans des d'Alacant, on havia tingut una entrevista amb un autor potencial per una de les col.leccions que dirigia i mentre esmorçava a l'hotel vaig veure per televisió les primeres imatges de la tragèdia i les primeres notícies confuses sobre l'autoria dels atemptats, que tothom situava en aquells primers moment en l'òrbita d'ETA. Després del seminari que va ocupar tot el matí i durant el dinar amb la resta de ponents, els professors universitaris que havien organitzat la jornada i les autoritats acadèmiques, vaig ser conscient de les dimensions del que havia passat a Madrid i també dels convenciment per part dels membres de la universitat (lligada a l'Opus) de l'autoria etarra. Un conveciment que no resulta sorprenent en un lloc i amb unes persones que vivien sotmeses a l'amenaça terrorist: durante la visita al campus ens van mostrar el lloc dels dos darrers atemptats de la banda contra la universitat, les precaucions que havien de prendre alguns professors i professores que estaven amenaçats, i la mateixa estructura dels edificis universitaris amb murs molt gruixuts i poques finestres exteriors, ideals per resistir les bombes.
Més tard, vaig poder contrastar la informació dels mitjans de comunicació espanyols amb els estrangers (New York Times, Frankfurter Allgemeine Zeitung, Libération), que apuntaven clarament cap a la pista islamista, mentre el govern continuava capficat amb ETA.
Per acabar amb l'anècdota personal, al dia següent volava cap a Madrid per presentar la novel.la guanyadora del primer Premi Minotauro de ciència ficció i literatura fantàstica. Una gran novel.la d'aventura i fantasia, escrita per León Arsenal, però que en aquell moment i en aquella ciutat encara commocionada per les conseqüències de les bombes, tenia un títol totalment inconvenient: Máscaras de matar.
L'intent del govern Aznar d'enganyar a la ciutadania amb la pista etarra quan tota la premsa internacional i les agències d'intel.ligència senyalaven cap al fanatisme islamista i al-Qaeda va tenir les conseqüències electorals que tots coneixem, però resulta sorprenent i indignant que deu anys després d'aquells aconteixements i d'un judici que va fixar clarament les responsabilitats dels atemptats, una part del Partit Popular i de la premsa de dretes continuiï amb la teoria de la conspiració i de la participació d'ETA en aquesta massacre. Ningú dels responsables de la campanya de desinformació ha demanat perdó i ni tan sols han rectificat. Els Aznar, Acebes i Pedro J. continuen difonent la mentida interessada i difamant a les víctimes que no van acceptar mai la pista etarra. Resulta curiós i sorprenent que aquest respecte gairebé sagrat que sent el PP per les víctimes del terrorisme no s'apliqui a bona part dels afectats de l'11-M, que no s'han deixat manipular per l'entramat polític i mediàtic de la dreta madrilenya.
El ministre del Interior Ángel Acebes compareix davant la premsa el dia de l'atentat
Intervenció de l'ex-president del govern José María Aznar davant la comissió d'investigació del Congreso de los Diputados
Aquest desè anniversari ens hauria de servir per retre homenatge a les víctimes d'aquella barbarie, a treballar perque fets com aquells no tornin a passar mai més, i a demanar responsabilitats a tots aquells que van intentar treure rendiment polític al dolor de les víctimes i dels seus familiars, a aquells que van manipular i negar la veritat, a aquells que deu anys després continuen capficats en les seves mentides.
La política ha de ser, sobre tot, un impuls ètic, on la defensa de les idees no pot passar per sobre del respecte a la llei i, per damunt de tot, dels principis bàsics de convivència i humanitat que ja recull el Codi d'Hammurabi (1760 a.C.) i tan bé queden ressumits en els deu manaments (i que jo em permeto recrear en clau política):
- Estimaràs a les persones per davant de totes les coses i no tindràs altres objectius que servir-les
- No adoraràs als ídols (com els diners o el poder)
- No et prendràs el nom dels ciutadans (o dels teus electors) a la lleugera
- Descansaràs al seté dia (i reflexionaràs sobre el que has fet, el que fas i el que hauries de fer per ser fidel a aquests manaments)
- Honraràs al pare i a la mare (si ets fidel als teus orígens ideològics i socials)
- No mataràs (l'esperança de les persones que et voten)
- No cometràs adulteri (contra les idees que defenses)
- No robaràs (ficant la mà a la caixa que és de tots)
- No donaràs fals testimoni (ni mentiràs per treure profit personal o de partit)
- No desitjaràs els bens dels altres (per tal de repartir-los entre els teus amics i patrocinadors)
No cal ser religiós ni creient per seguir aquests manaments que, com a polítics d'esquerra, ens hauríen d'acompanyar sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada