Suárez

Fa unes hores ha saltat la notícia de la mort d'Adolfo Suárez, un dels polítics més importants de la Transició i possiblement de la segona mitad del segle XX a Espanya. Avui ha mort l'home, però la seva ment va desaparèixer fa alguns anys consumida per l'Alzheimer, com també va passar fa no massa temps amb Jordi Solé Tura, un altre actor i testimoni del moment fundacional de la nostra democràcia. Estic trist. No m'identifico ideològicament amb Suárez, però sempre l'havia tingut per un home bo (en el sentit "machadiano" de la paraula) i un polític honest, que va saber llegir les circumstàncies històriques i actuar en conseqüència per tal que el franquisme poguès donar pas a la democràcia. Polític del règim reconvertit en demòcrata, va patir el despreci d'uns, que el consideraven un traïdor, i les reticències dels altres, que veien en ell un oportunista («el tahur del Mississippi» en paraules d'Alfonso Guerra). Però sense la seva capacitat de diàleg i conciliació la Transició hauria estat molt diferent, o és possible que haguès acabat d'una manera molt menys pacífica.

Avui ja han començat els panegírics de la seva figura en els mitjans de comunicació, que continuaran durant els propers dies i possiblement setmanes. La majoria d'aquests documentals i reportatges es dedicaran a exaltar la figura d'Adolfo Suárez i segurament hauran de passar alguns mesos abans de que es pugui realitzar una anàlisi serena i objetiva de la seva figura i dels seu paper com a president del govern espanyol.

Adolfo Suárez

Però amb ell ha desaparegut un exemple més d'un tipus de polític que és pràcticament una espècie en vies d'extinció en el panorama polític actual: el polític diagolant i conciliador, que sap posar els interessos generals a llarg plaç per sobre de les picabaralles polítiques a curt termini. Una espècie que va ser abundant durant la Transició i a la qual pertanyien figures tan allunyades ideològicament com Josep Terradellas, Santiago Carrillo, Felipe González, Miquel Roca o Manuel Fraga Iribarne. Deixant de banda la seva evolució política i personal posterior, tots ells van seure a parlar en una mateixa taula per tal de construir el sistema democràtic que tenim en l'actualitat. Un sistema i una constitució que s'estan esgotant i que tenen molts defectes però que ens han donat el període de pau i democràcia més llarg de la història contemporània d'Espanya.

La política és l'art de la paraula per convèncer a l'altre (ja sigui als ciutadans o als adversaris polítics), però sobre tot hauria de ser l'art d'arribar a acords per sol.lucionar els problemes i elaborar els projectes de futur de la nostra societat. I per aconseguir aquest objectiu hem de parlar amb els que no comparteixen les nostres opinions i trobar els punts de coincidència per tal d'avançar plegats. Però la conversa no pot ser una successió de monòlegs, sinó un intercanvi d'idees i d'arguments. Els polítics actuals no dialoguen, no parlen entre ells, sinó que representen un espectacle pels mitjans de comunicació i per satisfer als que ja tenen convençuts. No busquen l'acord perquè el show de la política s'alimenta de crispació i no de consens. A aquest espectacle contribueixen primordialment els polítics professionals i els mitjans de comunicació, però també els ciutadans que no castiguem a aquells polítics que no tenen la capacitat de crear ponts amb altres opcions i partits polítics.

Una de les virtuts d'Adolfo Suárez i dels polítics de la Transició va ser aquesta capacitat de crear ponts, dialogar i arribar a acords. ¿Com hauria anat la crisi si polítics, sindicalistes i dirigents de la patronal haguessin parlat i tancat uns altres Pactos de la Moncloa? ¿La situació política a Catalunya seria la mateixa si PP, PSOE, ERC. CiU, ICV i PSC haguessin parlat i l'Estatut no haguès arribat al Tribunal Constitucional?

Avui ha mort Adolfo Suárez i amb ell ha marxat una part de la Política amb majúscules.