Viatge a Costa Rica

Hi ha països dels que es diu que tenen una gran riquesa de recursos naturals pel fet de ser un gran productor de petroli o de gas. Resulta que en aquests països “tan rics”, la població passa realment penúries i quasi no pot satisfer les seves necessitats primàries. I és que, de que serveix tenir grans reserves de gas o petroli a 500m de fondària si la gent del carrer no té accés a elles?

Aquest no és el cas de Costa Rica. Allà realment és pot parlar de un país amb una gran riquesa natural en superfície a la qual tothom hi té accés. Pluviometria anual 10 vegades superior a la catalana (amb nombroses reserves de rius, llacs i aqüífers), vegetació abundant que ofereix arbres fruiters (mangos, cocos, pipes, plàtans, etc), fusta, recursos geològics com termalisme, sofre, pedra volcànica, etc.

Aquesta abundància permet que els nivells socials més deprimits no passin gana (només pots trobar alguna persona demanant a la capital San José) i puguin dedicar-se principalment a la recol·lecció i comerç de productes naturals.

Els governants del país, coneixedors d’aquesta situació, han potenciat un turisme força integrat al medi i a la societat, cosa que s’agraeix, i força.  No dic que no hi hagin ressorts turístics, sobretot a la costa pacífica, de major influència nord-americana (malgrat jo no he vist cap) però, segons em comentava algú, la majoria d’empresaris hotelers són nacionals i tenen molta cura en la protecció urbanística i ambiental dels nous complexes.

Em va resultar impressionant la conscienciació ambiental de la població, amb molts cartells de protecció de fauna i flora en parcs nacionals, amb el tractament separatiu dels residus (qualsevol poble, per més petit i humil que fos, te els seus centres de reciclatge així com contenidors i papereres separatives) o amb els avisos de consum responsable sobretot d’aigua.

En aquest sentit, l’educació té molta part de culpa. M’he trobat amb moltes escoles. Escoles autèntiques, no com les que aquí entenem. A Europa no s’encarrega un edifici escolar sinó costa més de un milió d’euros. Entenem les escoles com equipaments sense entendre que l’escola és el mestre. A Costa Rica n’hi ha moltes, tota vil·la en té una però són habitacles amb parets de xapa o de pedra, amb una taula i una pissarra pel mestre i cadires amb recolza braços pels alumnes. Allà, però, tots els nens parlen castellà i anglès, cosa que no podem dir aquí.

En quant a salut, molta política de prevenció pel que fa a l’administració. Molt ben entesa per tothom. Està prohibit fumar en platges i parcs públics i no és permès veure alcohol en via pública. Les taxes de les llicencies per la venta d’alcohol en bars i restaurants són elevades i aquests es divideixen en Sodas (que no en serveixen) o Restaurants (que si en serveixen).

Per ara no vull estendre’m més. Si torno a tenir ganes faré una segona part sobre Costa Rica.

Realment, quan un torna d’un país exòtic en el que ha estat pocs dies, acostuma a veure-ho amb molt bons ulls i poc esperit crític. Crec que no és el meu cas (com demostraré en altres relats de viatges de mateixa durada) quan considero que l’equilibri social- econòmic- polític és dels més aconseguits que he vist en països del Segon Mon.

Daniel Meroño